L'arbre domèstic
RESUM:
Un home és desperta i es troba un arbre enmig del seu menjador. Estranyat va a parar a la comissaria de la ciutat. El policia, en sentir la seva història, es mostra incrèdul i decideix que mai ningú hauria de tenir cap coneixement sobre això. Si fes falta, pagaria el seu silenci. L'home pregunta si el fet era de seguretat nacional. El policia respon afirmativament, i l'home diu que per la pàtria tot, i que no fa falta que el paguin.
TEMA:
L'acceptació del destí, del món de la fantasia i la il·lusió.
PUNT DE VISTA NARRATIU I TÈCNIQUES NARRATIVES:
punt de vista intern perquè ho explica en la primera persona. ex: un fragment del conte "vaig..."
Tècniques narratives:
·diàleg: utilitza l'estil directe
·humor: Ironia ; distanciament als lectors(reflexió sobre la vida) i reflexió filosòfica.
·apel·lació al lector: "però us penseu..." aquesta frase es dirigeix al lector. I també és un fet extraordinari per recargar que és un fet real.
PERSONATGES:
Els dos personatges principals que hi apareixen són el noi i el capità.
El noi és un personatge pla que té clars els seus pensaments, i el capità també és un personatge pla, que duu un gran bigoti i anava vestit d'una forma elegant.
Com a secundari trobem un personatge-natura que és l'arbre, ja que apareix enmig del menjador .
TEMPS:
La majoria de l'acció succeeix a casa seva quan es lleva i veu l'arbre, però més tard és desplaça a la comissaria on va a explicar la policia el que li ha passat, però després l'acció retorna a la seva
casa on rep la carta d'agraïment del rei.
CONCLUSIÓ:
En conclusió, es tracta d'una reflexió sobre la realitat de la condició humana plantejada amb ironia que porta el mateix autor a desmitificar , possiblement pel grau de duresa que comporten les seves conclusions, però també presentada amb modèstia
dimecres, 20 de febrer del 2013
Propostes de treball: Cròniques de la veritat oculta
Cròniques de la veritat oculta
L’exili interior va consistir a actuar en la clandestinitat.
“Poesia” (1944-1945) --> Palau Fabre, Avantguardes.
“Ariel”(1946-1951) --> Palau i Fabre, Josep Romeu, Miquel Tarradell, Joan Triadú i Frederic-Pau Verrié., recuperació valors anteriors.
Revista Dau al Set”(1948-1955) --> Grup artístic avantguardista català (Surrealisme). És en aquesta revista on podem entreveure clarament les dues tendències del moment: d’una banda, la tendència que defensava el classicisme com a base de la nostra cultura i com a model a seguir; de l’altra, la tendència més avantguardista que defensava l’art modern (Baudelaire, Rimbaud, Mallarmé, etc.)
S’organitzaren tertúlies literàries, reunions culturals, lectures poètiques, cursos de cultura catalana, etc. amb l’objectiu d’arribar a la joventut i formar així nous escriptors capaços d’evitar el trencament amb la cultura i la llengua catalanes.La majoria dels intel·lectuals catalans que marxaren a l’exili s’establiren a França, excepte aquells que van poder evitar la invasió alemanya marxant a Amèrica, Mèxic i Veneçuela. Tot i haver de renunciar a la pròpia llengua, aquests catalans van poder inserir-se en una infraestructura cultural que els permeté treballar com a professionals en diferents camps (periodisme, món editorial, arts gràfiques). I si alguna cosa tenien en comú aquests exiliats amb els intel·lectuals que s’havien quedat a Catalunya treballant en la clandestinitat, era la voluntat de donar continuïtat a la llengua i la tradició literària catalanes. D’aquesta manera, i malgrat les penúries que hagueren de patir els qui marxaren a l’exili, de seguida sorgiren iniciatives per a dur a terme aquesta continuïtat. L’any 1939 ja es començaren a editar llibres i revistes en català, com per exemple la revista “Catalunya”, editada amb l’objectiu de continuar l’obra dels escriptors catalans. “Ressorgiment” i “Germanor” són algunes de les altres revistes que també publicaren a l’exili els intel·lectuals catalans. Amb la mateixa voluntat de continuïtat lingüística i cultural cal destacar també el manteniment dels Jocs Florals de la Llengua Catalana entre 1941 i 1945.
Busqueu informació general sobre literatura catalana a l'exili i feu un mapa conceptual sobre aquest tema on s'exposi amb claredat la cronologia, els països d'acollida, els autors, les seves obres classificades per gèneres i les publicacions.
L’exili interior va consistir a actuar en la clandestinitat.
“Poesia” (1944-1945) --> Palau Fabre, Avantguardes.
“Ariel”(1946-1951) --> Palau i Fabre, Josep Romeu, Miquel Tarradell, Joan Triadú i Frederic-Pau Verrié., recuperació valors anteriors.
Revista Dau al Set”(1948-1955) --> Grup artístic avantguardista català (Surrealisme). És en aquesta revista on podem entreveure clarament les dues tendències del moment: d’una banda, la tendència que defensava el classicisme com a base de la nostra cultura i com a model a seguir; de l’altra, la tendència més avantguardista que defensava l’art modern (Baudelaire, Rimbaud, Mallarmé, etc.)
S’organitzaren tertúlies literàries, reunions culturals, lectures poètiques, cursos de cultura catalana, etc. amb l’objectiu d’arribar a la joventut i formar així nous escriptors capaços d’evitar el trencament amb la cultura i la llengua catalanes.La majoria dels intel·lectuals catalans que marxaren a l’exili s’establiren a França, excepte aquells que van poder evitar la invasió alemanya marxant a Amèrica, Mèxic i Veneçuela. Tot i haver de renunciar a la pròpia llengua, aquests catalans van poder inserir-se en una infraestructura cultural que els permeté treballar com a professionals en diferents camps (periodisme, món editorial, arts gràfiques). I si alguna cosa tenien en comú aquests exiliats amb els intel·lectuals que s’havien quedat a Catalunya treballant en la clandestinitat, era la voluntat de donar continuïtat a la llengua i la tradició literària catalanes. D’aquesta manera, i malgrat les penúries que hagueren de patir els qui marxaren a l’exili, de seguida sorgiren iniciatives per a dur a terme aquesta continuïtat. L’any 1939 ja es començaren a editar llibres i revistes en català, com per exemple la revista “Catalunya”, editada amb l’objectiu de continuar l’obra dels escriptors catalans. “Ressorgiment” i “Germanor” són algunes de les altres revistes que també publicaren a l’exili els intel·lectuals catalans. Amb la mateixa voluntat de continuïtat lingüística i cultural cal destacar també el manteniment dels Jocs Florals de la Llengua Catalana entre 1941 i 1945.
En conclusió podem dir que, a partir de l’any 1939, els intel·lecuals catalans que es mostren reticents al nou ordre polític posen en marxa, ja sigui des de l’exili o des de la clandestinitat, diferents iniciatives amb una única voluntat comuna: la continuïtat cultural i lingüística.
Autors com Josep Carner, Joan Salvat-Papasseit, Carles Riba, J.V. Foix, Salvador Espriu, Joan Oliver "Pere Quart", Josep Maria de Sagarra, Josep Pla, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga,Pere Calders, Gabriel Ferrater, Manuel de Pedrolo, Joan Brossa, Jesús Moncada, Quim Monzó, Miquel Martí i Pol han estat alguns dels més reconeguts arreu, amb diferents edicions i traduccions a d'altres llengües.
Els amics: Avel·lí Artís - Gener, Ferran de Pol , Agustí Barta , Josep Carner.
El 2012 va ser l'any de Pere Calders, Tísner (Avel·lí Gener) i Joan Sales. Per què? Què tenen en comú els tres autors ( a part de l'any de naixement) .
Perquè és una commemoració al naixement de tres dels autors més sigificatius de la literatura catalana. Pere Calders, Joan Sales i Tísner van néixer el 1912, van lluitar per la República, van escriure sobre la seva experiència bèl · lica, es van exiliar i van tornar amb el seu compromís per Catalunya encara més ferma.
El Noucentisme: Exercicis
El Noucentisme
1. Cronologia del noucentisme. fets principals que passen als inicis i al final del moviment.
1. Cronologia del noucentisme. fets principals que passen als inicis i al final del moviment.
L'any 1906 Eugeni d'Ors, des de la tribuna diària del seu Glosari a La Veu de Catalunya , encunyà el terme Noucentisme. I jugant de manera implícita en català entre nou, adjectiu contraposat a vell, i nou, de número 9, l'indicador centesimal del segle just acabat d'encetar, el 1900. Se'n serveix de primer, ja des dels inicis del Glosari el 1906, en la seva forma adjectiva, «noucentista», aplicada a persones, de la qual aviat en derivarà la substantiva genèrica: «noucentisme».
Entre les fites més destacades d'aquest procés, i pel que fa a les de major repercussió en el conreu de la llengua i de la literatura en general, cal subratllar, en l'àmbit de la política fundacional, l'Institut d'Estudis Catalans (1907), l'Escola Catalana d'Art Dramàtic (1913), la Biblioteca de Catalunya (1914) i l'Escola de Bibliotecàries annexa (1915), amb la subsegüent xarxa de Biblioteques Populars; en allò concernent la modernització de l'idioma, hi ha la celebració de I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), seguit de la creació d'aquelles plataformes que, com ara la Secció Filològica de l'IEC (1912) , fan possible des de l'autoritat institucional la codificació de la llengua empresa per aquest, amb la promulgació de les Normes ortogràfiques (1913), la publicació del Diccionari ortogràfic (1917) i de la Gramàtica (1918) i, anys més tard, des d'una dinàmica diferent per bé que en gran part deutora de la noucentista, del Diccionari General de la Llengua Catalana (1932); que, després de realitzacions puntuals amb valor de manifest programàtic,deixaran pas a d'altres de molt més estables com puguin ser La Revista (1915-1936), els Quaderns d'Estudi (1915-1924) o el llampant magazin cosmopolita D'Ací i D'Allà(1918-1936), sense oblidar altrament empreses editores com ara la Societat Catalana d'Edicions (1910-1926) i, en especial, l'Editorial Catalana (1917-1924), màxima expressió de la política cultural del moviment en el camp de la lletra impresa.
L'any 1923, amb la implantació de la dictadura de Primo de Rivera, s'acaben les realitzacions noucentistes, encara que alguns dels seus aspectes ideològics perduraran amb divers grau d'intensitat.
7. Modernisme i Noucentisme. Relacions. Semblances i deferències.
A diferència dels modernistes, els noucentistes arriben a materialitzar la conjunció de política i cultura. La burgesia està compromesa amb el catalanisme i la intel·lectualitat i accepta col·laborar en el projecte de transformació d’una Catalunya més autònoma. Aquesta idea d’autonomia competent va ser iniciada durant el Modernisme, però els postulats modernistes trencaven clarament amb les classes dirigents. Els noucentistes van entendre que sense la burgesia era impossible engegar un projecte com aquest.
A nivell ideològic, el Noucentisme representa la imposició de la raó, la precisió, la serenitat, l’ordre i la claredat. Manifesten una preponderància de la línia respecte al color i defensen la sobrietat expressiva. És una reacció en contra del liberalisme, el romanticisme, el naturalisme, el positivisme i el laïcisme. S’oposa a aquests moviments amb una exigència intervencionista en els afers públics, un renovat espiritualisme, i una major importància de la voluntat en contra de la dada més empírica. Valora més la intel·ligència que la sensibilitat. El Noucentisme coincideix més amb les doctrines més mediterraneistes que s’estan donant a França en aquell moment. Doctrines originades en primer lloc per l’école romane i després per les aportacions de Cézanne i la retòrica classicista de l’esprit nouveau.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)