Comparació entre Eumolp i Lúcid conseller

Propostes de treball 

7. Compara els personatges d'Eumolp i el lúcid conseller. Que tenen en comú i què els diferencia? Per què et sembla que Espriu se serveix de la ironia i el distanciament a l'hora de construir aquests dos personatges?

Aquests dos personatges van ser afegits per Salvador Espriu respecte a la versió de Sòfocles.

Semblances:

-   Al final de l’obra el Lúcid conseller i l’Eumolp no estan d’acord amb la condemna d’Antígona, però no fan res per impedir-ho.

Diferències:

-   L’estil de vida de l’Eumolp es bastant complicada per diverses raons:  és l’esclau d’una família benestant i no es respectat per ningú a excepció d’Antígona. Aquest personatge també destaca per ajudar a Antígona encara que anava en contra de la ciutat.

-    El lúcid conseller, en canvi és respectat ja que té un pes important en la ciutat. També podem comentar que en cap moment dóna suport a Antígona, més aviat el contrari, ja que sempre ha seguit i respectat les normes de la ciutat.

Ironia i distanciament:

Al ser personatges secundaris tenen certa importància com la resta en l’argument de l’obra. Però quan es dóna el moment més àlgid de l’obra amb l’enterrament de Polinices, utilitza un d’aquests personatges per donar-li més importància de la que tenia.
Els dos personatges són l'alter ego de l'autor,és a dir, la seva veu al llarg de l'obra.

Argument d'Antígona

Pròleg

En aquesta part distingim que parla una veu del passat. Comença amb un tòpic molt utilitzat en les obres clàssiques: captatio benevolentia. Ens mostra els antecedents de la família de Tebes per tal de situar-nos dins del context on es desenvoluparan els fets.

Primera part

Comença en les hores prèvies a l’atac que pateix la ciutat de Tebes. Presenten la situació com que es troben a l’interior del palau dels reis de Tebes. Trobem un diàleg entre Antígona i Etèocles on mostren la gelosia que hi ha entre germans. La rivalitat entre Polinicies i Etèocles ve de lluny, a partir de l’amor per la pàtria. La conversa entre Creont i Etèocles posa en evidència que els consells per part del primer són interessats per convertir-se en el nou rei. El seu desig és provocar un enfrontament  entre els dos germans i que es matin mútuament per així ell poder accedir al tro. Antígona se n’assabenta i veu les intencions de Creont, però, Etèocles està encegat pel seu desig de convertir-se en un heroi. Aquesta part acaba amb l’enfrontament entre els dos germans i amb la seva mort en una de les set portes de la ciutat.

Segona part

Els fets es desenvolupen durant la nit on també es relacionen els diferents conceptes de la mort, la foscor i la tempesta. Per tant, l’acotació que trobem a la segona part de l’obra ens situa a la ciutat de Tebes al costat del cos de Polinicies. Aquesta part representa el nus de la tragèdia on el tema és la rebel·lió d’Antígona com a conseqüència de la pietat i el perdó.

Trobem una conversa entre Tirèsies que és el cec endeví i Eumolp. La nit per Tirèsies és la por de saber les desgràcies dels altres. Veiem que està angoixat i indefens perquè depèn de l’Eumolp. Les seves prediccions diuen sovint el que volen saber els més poderosos dins de l’estatus social. Eumolp el porta perquè convenci Antígona de no desobeir Creont. Finalment l’esclau es queda amb Antígona per enterrar el cadàver del seu germà i accepta el destí que l’esguarda. Els guàrdies els descobreixen i Antígona no intenta fugir, tot i que Eumolp li proposa. Aquesta part acaba amb el seu desig de comparèixer ràpidament davant de Creont.

En aquesta part els recursos ambientals tenen un pes molt important perquè contribueixen a fer més tenebrosa la nit (vent violent, tempesta, foscor...)

Tercera part

El desenllaç de l’acció passa a l’interior del palau de Tebes durant la matinada.  Trobem un enfrontament entre Creont i Antígona on aquesta última li recrimina el que ha fet per aconseguir la corona. Finalment accepta el seu destí i mor amb dignitat per trencar el malefici que regna en la seva família.

La història finalitza amb el discurs del lúcid conseller, amb una visió irònica sobre el sacrifici inútil d’Antígona i explicant com acaben la resta de personatges.

Arbre genealògic: Familia rei Èdip

PROPOSTES DE TREBALL  

1. Fes un petit arbre genealògic de la familia del rei Èdip de les tragèdies gregues.

Fitxa tècnica l'Arbre domèstic

L'arbre domèstic 

RESUM:

Un home és desperta i es troba un arbre enmig del seu menjador. Estranyat va a parar a la comissaria de la ciutat. El policia, en sentir la seva història, es mostra incrèdul i decideix que mai ningú hauria de tenir cap coneixement sobre això. Si fes falta, pagaria el seu silenci. L'home pregunta si el fet era de seguretat nacional. El policia respon afirmativament, i l'home diu que per la pàtria tot, i que no fa falta que el paguin. 

TEMA:

L'acceptació del destí, del món de la fantasia i la il·lusió.

PUNT DE VISTA NARRATIU I TÈCNIQUES NARRATIVES:

punt de vista intern perquè ho explica en la primera persona. ex: un fragment del conte "vaig..."
Tècniques narratives:
·diàleg:  utilitza l'estil directe
·humor: Ironia  ; distanciament als lectors(reflexió sobre la vida) i reflexió filosòfica.
·apel·lació al lector:  "però us penseu..." aquesta frase es dirigeix al lector. I també és un fet extraordinari per recargar que és un fet real.

PERSONATGES:

Els dos personatges principals que hi apareixen són el noi i el capità. 
El noi és un personatge pla que té clars els seus pensaments, i el capità també és un personatge pla, que duu un gran bigoti i anava vestit d'una forma elegant. 
Com a secundari trobem un personatge-natura que és l'arbre, ja que apareix enmig del menjador .

TEMPS:

La majoria de l'acció succeeix a casa seva quan es lleva i veu  l'arbre, però més tard és desplaça a la comissaria on va a explicar la policia el que li ha passat, però després l'acció retorna a la seva
casa on rep la carta d'agraïment del rei.

CONCLUSIÓ:

En conclusió, es tracta d'una reflexió sobre la realitat de la condició humana plantejada amb ironia que porta el mateix autor a desmitificar , possiblement pel grau de duresa que comporten les seves conclusions, però també presentada amb modèstia

Propostes de treball: Cròniques de la veritat oculta

Cròniques de la veritat oculta

Busqueu informació general sobre literatura catalana a l'exili i feu un mapa conceptual sobre aquest tema on s'exposi amb claredat la cronologia, els països d'acollida, els autors, les seves obres classificades per gèneres i les publicacions.

L’exili interior va consistir a actuar en la clandestinitat. 

“Poesia” (1944-1945) --> Palau Fabre, Avantguardes.

“Ariel”(1946-1951) --> Palau i Fabre, Josep Romeu, Miquel Tarradell, Joan Triadú i Frederic-Pau Verrié., recuperació valors anteriors.

Revista Dau al Set”(1948-1955) --> Grup artístic avantguardista català (Surrealisme). És en aquesta revista on podem entreveure clarament les dues tendències del moment: d’una banda, la tendència que defensava el classicisme com a base de la nostra cultura i com a model a seguir; de l’altra, la tendència més avantguardista que defensava l’art modern (Baudelaire, Rimbaud, Mallarmé, etc.)

S’organitzaren tertúlies literàries, reunions culturals, lectures poètiques, cursos de cultura catalana, etc. amb l’objectiu d’arribar a la joventut i formar així nous escriptors capaços d’evitar el trencament amb la cultura i la llengua catalanes.La majoria dels intel·lectuals catalans que marxaren a l’exili s’establiren a França, excepte aquells que van poder evitar la invasió alemanya marxant a Amèrica, Mèxic i Veneçuela. Tot i haver de renunciar a la pròpia llengua, aquests catalans van poder inserir-se en una infraestructura cultural que els permeté treballar com a professionals en diferents camps (periodisme, món editorial, arts gràfiques). I si alguna cosa tenien en comú aquests exiliats amb els intel·lectuals que s’havien quedat a Catalunya treballant en la clandestinitat, era la voluntat de donar continuïtat a la llengua i la tradició literària catalanes. D’aquesta manera, i malgrat les penúries que hagueren de patir els qui marxaren a l’exili, de seguida sorgiren iniciatives per a dur a terme aquesta continuïtat. L’any 1939 ja es començaren a editar llibres i revistes en català, com per exemple la revista “Catalunya”, editada amb l’objectiu de continuar l’obra dels escriptors catalans. “Ressorgiment” i “Germanor” són algunes de les altres revistes que també publicaren a l’exili els intel·lectuals catalans. Amb la mateixa voluntat de continuïtat lingüística i cultural cal destacar també el manteniment dels Jocs Florals de la Llengua Catalana entre 1941 i 1945.

En conclusió podem dir que, a partir de l’any 1939, els intel·lecuals catalans que es mostren reticents al nou ordre polític posen en marxa, ja sigui des de l’exili o des de la clandestinitat, diferents iniciatives amb una única voluntat comuna: la continuïtat cultural i lingüística.

Autors com Josep Carner, Joan Salvat-Papasseit, Carles Riba, J.V. Foix, Salvador Espriu, Joan Oliver "Pere Quart", Josep Maria de Sagarra, Josep Pla, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga,Pere Calders, Gabriel Ferrater, Manuel de Pedrolo, Joan Brossa, Jesús Moncada, Quim Monzó, Miquel Martí i Pol han estat alguns dels més reconeguts arreu, amb diferents edicions i traduccions a d'altres llengües. 

Els amics: Avel·lí Artís - Gener, Ferran de Pol , Agustí Barta , Josep Carner.

El 2012 va ser l'any de Pere Calders, Tísner (Avel·lí Gener) i Joan Sales. Per què? Què tenen en comú els tres autors ( a part de l'any de naixement) .

Perquè és una commemoració al naixement de tres dels autors més sigificatius de la literatura catalana. Pere Calders, Joan Sales i Tísner van néixer el 1912, van lluitar per la República, van escriure sobre la seva experiència bèl · lica, es van exiliar i van tornar amb el seu compromís per Catalunya encara més ferma.

El Noucentisme: Exercicis

El Noucentisme 

1. Cronologia del noucentisme. fets principals que passen als inicis i al final del moviment.

L'any 1906 Eugeni d'Ors, des de la tribuna diària del seu Glosari a La Veu de Catalunya , encunyà el terme Noucentisme. I jugant de manera implícita  en català entre nou, adjectiu contraposat a vell, i nou, de número 9, l'indicador centesimal del segle just acabat d'encetar, el 1900. Se'n serveix de primer, ja des dels inicis del Glosari el 1906, en la seva forma adjectiva, «noucentista», aplicada a persones, de la qual aviat en derivarà la substantiva genèrica: «noucentisme».

Entre les fites més destacades d'aquest procés, i pel que fa a les de major repercussió en el conreu de la llengua i de la literatura en general, cal subratllar, en l'àmbit de la política fundacional, l'Institut d'Estudis Catalans (1907), l'Escola Catalana d'Art Dramàtic (1913), la Biblioteca de Catalunya (1914) i l'Escola de Bibliotecàries annexa (1915), amb la subsegüent xarxa de Biblioteques Populars; en allò concernent la modernització de l'idioma, hi ha la celebració de I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), seguit de la creació d'aquelles plataformes que, com ara la Secció Filològica de l'IEC (1912) , fan possible des de l'autoritat institucional la codificació de la llengua empresa per aquest, amb la promulgació de les Normes ortogràfiques (1913), la publicació del Diccionari ortogràfic (1917) i de la Gramàtica (1918) i, anys més tard, des d'una dinàmica diferent per bé que en gran part deutora de la noucentista, del Diccionari General de la Llengua Catalana (1932); que, després de realitzacions puntuals amb valor de manifest programàtic,deixaran pas a d'altres de molt més estables com puguin ser La Revista (1915-1936), els Quaderns d'Estudi (1915-1924) o el llampant magazin cosmopolita D'Ací i D'Allà(1918-1936), sense oblidar altrament empreses editores com ara la Societat Catalana d'Edicions (1910-1926) i, en especial, l'Editorial Catalana (1917-1924), màxima expressió de la política cultural del moviment en el camp de la lletra impresa.

L'any 1923, amb la implantació de la dictadura de Primo de Rivera, s'acaben les realitzacions noucentistes, encara que alguns dels seus aspectes ideològics perduraran amb divers grau d'intensitat.

7. Modernisme i Noucentisme. Relacions. Semblances i deferències.

A diferència dels modernistes, els noucentistes arriben a materialitzar la conjunció de política i cultura. La burgesia està compromesa amb el catalanisme i la intel·lectualitat i accepta col·laborar en el projecte de transformació d’una Catalunya més autònoma. Aquesta idea d’autonomia competent va ser iniciada durant el Modernisme, però els postulats modernistes trencaven clarament amb les classes dirigents. Els noucentistes van entendre que sense la burgesia era impossible engegar un projecte com aquest. 

A nivell ideològic, el Noucentisme representa la imposició de la raó, la precisió, la serenitat, l’ordre i la claredat. Manifesten una preponderància de la línia respecte al color i defensen la sobrietat expressiva. És una reacció en contra del liberalisme, el romanticisme, el naturalisme, el positivisme i el laïcisme. S’oposa a aquests moviments amb una exigència intervencionista en els afers públics, un renovat espiritualisme, i una major importància de la voluntat en contra de la dada més empírica. Valora més la intel·ligència que la sensibilitat. El Noucentisme coincideix més amb les doctrines més mediterraneistes que s’estan donant a França en aquell moment. Doctrines originades en primer lloc per l’école romane i després per les aportacions de Cézanne i la retòrica classicista de l’esprit nouveau.

Simbols-Josep Carner

SÍMBOLS- JOSEP CARNER

Contextualització:Té relació amb el poema anterior Bella dama del tranvia.
Aquest poema de Josep Carner va ser incorporat a la segona edició D'Auques i ventalls al 1914.
Auques i ventalls és un llibre d'ambientació ciutadana de Barcelona. És una oda per idealitzar la ciutat, on els conflictes només són imatges i la tragèdia provoca somriures enlloc de plors. Va tenir una gran difusió, ja que els poemes havien estat publicats a La Veu de Catalunya.
Josep Carner i Puig-Oriol va nèixer a Barcelona el 9 de febrer del 1884 i va morir a Brussel·les el 4 de juny del 1970.
Aquest poema pertany a la segona etapa del noucentisme (1912-1290). Hi ha una tènua inflexió on ens presenten els seguents temes: rebuig del virtuosisme, ús d'un joc poètic des d'un punt de vista subjectiu, hi ha una clara distància entre el joc poètic i el poeta, prsents la solitud i l'amor ja no es tan fred.

Anàlisi del contingut:

És un poema humorístic.
1era estrofa:
Compara a una noia amb el sol, per la seva bellesa, està situat a l'estacio del tranvia.
2ona estrofa:
Descriu una dona grassa que està esperant que arribi el seu tranvia, però està inquieta perquè li costarà pujar el tranvia i li preocupa.
3era estrofa:
Arriba el tranvia i la dona està pujant però no pot ella sola, només ha pujat una cama i encara li queda l'altre i no pot així que necessitarà l'ajuda d'una minyona i d'uns quants nois.
4rta estrofa:
Explica pas per pas com ajudant a la dona i explica el esforç que han hagut de fer per pujar-la, donà a coneixèr més detalls de l'escena perquè sigui més senzill d'entendre ja que costa una mica.


Anàlisi de la forma:

Està format per quatre estrofes de quatre versos les dues primeres i tres versos els dos últims. És un sonet, són versos de dotze síl·labes, per tant són vfersos alexandrins. Pel que fa la rima és consonant i alterna la rima femenina amb la rima masculina, d'art major.
És distribueix:

primera estrofa:             segona estrofa:             tercera estrofa:                   quarta estrofa;

12 A                             12  A                              12 C                                    12 A
12 B                             12   B                              12 C                                    12 E
12 B                             12   B                              12 D                                    12 E
12 A                             12   A

Podem trobar algunes elisions com: "que amb tota dues mans", sinalefes, enumeracions com a la segona estrofa i comparacions com a la primera quan compara la noia amb el sol.

Conclusions:

És tracta d'un poema humorístic que parla d'una dona grassa que espera neguitosa l'arribada del tramvia. De manera que la sensació que ens transmet no es de tristesa sino de riure'ns d'ella. El poema està força bé, encara que a l'hora d'analitzar-lo m'ha costat una mica.
carner parteix d'una anècdota i fa un poema a partir d'ella, tal i com passa amb els Fruits sabrosos.